Esgrafiats, art en la la pell de l`arquitectura

A Barcelona trobem edificis esgrafiats per tots els barris, una bonica tècnica amb la que s'han decorat més de 1500 façanes a la ciutat.

L'esgrafiat i la seva història

L'esgrafiat és una tècnica que consisteix a gravar una superfície per a realitzar-hi dibuixos (amb un garfi o navalla). En l'arquitectura s'utliza com a decoració, principalment en façanes, però que també se'n troben molts exemples en interiors.

Es tracta d'un treball artesanal i de producció artística que reprodueix formes geomètriques, filigranes i figures de tota mena.

Podríem remuntar remuntar el seu origen a l'art rupestre. Més recentment aquest tipus de treballs apareixen de simultàniament en llocs molt distants el que fa difícil determinar l'existència d'un origen únic.

A Barcelona es considera que són el comerç i les connexions artístiques amb el renaixement italià del segle XVII, els que porten els esgrafiats moderns a la Ciutat.

La major part de la producció es va estendre durant dos períodes diferenciats, la primera durant el barroc, des de la segona meitat de segle XVIII fins al primer quart del segle XIX aproximadament. Després durant el Modernisme, amb la industrialització i el poder de la burgesia Catalana, a la fi del segle XIX fins als anys 30 del segle XX, més o menys.

La tècnica de l'esgrafiat

La tècnica de l'estucat que hi ha darrera d'aquestes façanes esgrafiades es realitza principalment en de 3 fases:

1. L'arrebossat

Un primer revestiment del mur, com es realitzaria en qualsevol altra obra per a tapar les irregularitats de la paret (del maó o del ciment). En aquest primer revestiment s'hi inclouen alguns additius (argiles, carbó, o altres materials foscos) per tal d'obtenir el color de la capa de fons del dibuix.

2. Emblancat o estesa d'acabat, una segona capa

Es realitza un segon revestiment, d'un material semblant al primer però amb més calç, i altres materials (com la pols de marbre) que li confereixen un to més clar. També es poden utilitzar pigments de color.

Aquesta és la capa que s'eliminarà parcialment d'algunes zones perquè aparegui la inferior i d'aquesta manera aconseguir el contrast entre les dues.

3. Realització dels dibuixos

El traspàs dels dibuixos es realitza quan el morter encara és fresc, es solen utilitzar plantilles de cartró per a traspassar el dibuix a aquesta última capa i es procedeix a retirar-la (gratant-la o gravant-la) de les zones desitjades.

Els motius: dibuixos, oficis i mitologia

Molts esgrafiats representen formes repetitives com una sanefa o un tapís que cobreix la façana. Uns altres són rellotges de sol o figures decoratives com a gerros, cortinatges, cintes, cordons i borles.

També hi podem trobar nens i àngels envoltats de núvols, déus grecs, músics o instruments.

El mite d'Ícar en un rellotge de sol

En el Carrer d’en Carabassa, 7 hi trobem un rellotge de sol, sobre el que es pot veure a un home amb ales. En una mà sosté un rellotge de sorra i darrera d'ell s'hi pot veure una dalla.

El mite d'Ícar explica que el seu pare, Dèdal, era un gran inventor. El rei Minos li va encarregar la construcció del laberint de creta (on vivia el minotaure). Hi van acabar tancats ell i el seu fill perquè no puguessin explicar a ningú els secrets que amagava.

Per a fugir d'allí Dèdal va construir unes ales amb plomes d'ocells unides amb cera. Va advertir al seu fill que no volés massa alt, perquè la calor del sol podria fondre la cera i inutilitzaria les ales, provocant que caigués. Ícar no li va fer cas, no va anar amb compte i s'acostà massa al sol. La cera es va fondre, va perdre les ales i va caure perdent la vida.

En el rellotge de sol, l'home amb ales podria representar a Dèdal, l'inventor per la relació del mite d'Ícar amb el sol. La dalla i el rellotge de sorra simbolitzen l'inexorable pas del temps. Va ser realitzat l'any 1775 i restaurat en 2004.

Nens sobre pedestals i una cornucòpia

Darrere de la rambla, en el Carrer d’en Roca, 25 podem veure uns nens sobre uns padrons com si fossin petites estàtues. Un d'ells subjecta una banya plena de fruites, és una cornucòpia o banya de l'abundància.

Una llegenda conta que Zeus, quan era un bebè, va ser alletat per la cabra Amaltea. A la cabra se li va trencar una banya per accident, i Zeus per a agrair-li la seva criança, li conferir a la banya el do de la fertilitat i l'abundància. Així va crear la cornucòpia, que proporcionava al seu posseïdor fruites o tot allò que desitgés en abundància.

Restauració i conservació

Alguns d'aquests treballs van ser fets fa prop de 250 anys, i tot i que es tracta d'una tècnica bastant resistent, la climatologia o fins i tot el simple pas del temps els espatllen.

L'estucador és un artesà relacionat amb la construcció, ofici que es transmetia de pares a fills que n'heretaven el coneixement, les eines, i els secrets del taller. Així neixen autentiques sagues familiars que aconseguien mèrit i renom.

Semblava que l'ofici s'anava a perdre, però la restauració ha arribat per a salvar-lo. Si bé a les escoles professionals de la construcció l'esgrafiat té escassa presència, en el món de la restauració requereix de certa especialització.

L'Ajuntament de Barcelona va promocionar la restauració i recuperació d'aquestes obres en diverses ocasions entre 1999 i 2004 a través del programa Raphael (dirigit per Joan Casadevall i serra) per la recuperació d'esgrafiats principalment a Ciutat Vella i a l'Eixample. Es van buscar protocols d'actuació que prioritzessin la neteja dels esgrafiats, i la recuperació dels cromatismes i textures originals.