Historia de la Plaça Catalunya y la alegoria a Barcelona

La plaça Catalunya és avui el centre de la ciutat de Barcelona, però la seva història és ben curiosa, i per entendre-la millor cal viatjar al segle XIX.

Les muralles de Barcelona i el Pla Cerdà

Durant la primera meitat del segle XIX es planteja la necessitat d’expansió de Barcelona, que es trobava tancada entre els seus murs d’origen medieval.

Davant la industrialització i el fort creixement demogràfic en una ciutat emmurallada, l’any 1841 l’Ajuntament convoca un concurs d’idees per promoure el desenvolupament de la ciutat. La conclusió del projecte guanyador va ser “avall les muralles”, que defensava la demolició dels murs i la promoció d’un creixement que tingués com a objectius: la millora de les condicions de vida dels ciutadans i la convivència amb un important teixit industrial que ja s’estava desenvolupant als municipis veïns.

La idea va tenir molts detractors, principalment militars i polítics que preferien mantenir la ciutat controlada, ja que era considerada ciutat rebel des de la Guerra de Successió i plaça militar.

L’any 1858 s’aprova el Pla Cerdà, amb l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona, que no va tenir ni veu ni vot en la decisió.

Història de la plaça Catalunya

Al Pla Cerdà, la plaça Catalunya no existeix. El nou Eixample connecta la majoria de municipis veïns de Barcelona i preveu una nova plaça com a centre de la ciutat, allunyada del nucli antic: l’actual plaça de les Glòries.

Així que durant anys, l’espai que ocupa actualment la plaça va quedar sense urbanitzar i es va convertir en un centre de comunicacions ferroviàries.

L’any 1854 s’inaugura l’estació de Martorell per a la futura línia de Barcelona a Tarragona, on arriba el 1865. La seva ubicació se situava al peu de la rambla de Catalunya, sobre la ronda Universitat i fins a la Gran Via.

L’any 1863 s’inaugura la línia de Sarrià a Barcelona. L’estació també es trobava a la plaça, molt a prop de l’estació de Martorell. L’estació del tren de Sarrià es va soterrar el 1929; actualment es troba sota el centre comercial El Triangle.

L’any 1882 s’enderroca l’estació de Martorell al·legant que impedia l’execució normal del pla de l’Eixample, però l’Ajuntament no va urbanitzar el terreny, ni tan sols el va anivellar, cosa que va convertir la zona en un espai ple de brutícia i fang quan plovia.

La plaça Catalunya era, doncs, un descampat, amb algunes intervencions mínimes, com casetes de fira o uns jardins molt senzills amb una font. Fins que, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, que es va celebrar a Montjuïc, es va decidir urbanitzar-la de manera definitiva.

Va ser inaugurada el 1927 per Alfons XIII i es va convocar un concurs per instal·lar-hi escultures decoratives. Finalment, el 1929 s’hi van col·locar un total de 23 grups escultòrics.

Les escultures i l’al·legoria a Barcelona

Entre els diferents autors hi trobem Eusebi Arnau o Josep Llimona, representants del modernisme català, i Frederic Marés o Pablo Gargallo.

L’escultura objecte d’aquest article és l’al·legoria de Barcelona de Frederic Marés. Es troba a la cantonada del Passeig de Gràcia, davant de l’Apple Store d’un costat i d’El Corte Inglés de l’altre.

A primera vista, es tracta d’una dona asseguda de costat sobre un cavall sostingut per una figura masculina (imatge 1). I podria ser només això si no ens fixéssim en els detalls, que són els que la fan tan interessant. El cavall és clarament un perxeró (un cavall de tir), que representaria la força del treball físic, l’esforç.

La dona representaria la ciutat, construïda sobre aquest esforç, el treball que simbolitza el cavall. Ella sosté un vaixell, que representa la vinculació de la ciutat amb el mar Mediterrani des dels seus orígens.

A l’altra banda (imatge 2), la figura masculina és Hermes, com es pot apreciar pel seu casc amb ales, el missatger dels déus de l’Olimp i déu del comerç, entre altres coses (Mercuri en la mitologia romana). Hermes sosté amb la mà dreta una roda dentada com si fos un disc; la roda representa la indústria, motor econòmic de la ciutat. La seva mà esquerra subjecta el cavall, relacionant així la indústria amb el treball físic i l’esforç.

Evidentment, això és només una interpretació; cada observador pot fer-ne la seva.